Auto de fe

Elias Canetti.

AUTO DE FE.

Ed. DeBolsillo.

"Los libros valen más que los locos, los libros valen más que los hombres. Tú no lo entiendes, porque eres un comediante y necesitas aplausos. Los libros son mudos: ¡eso es lo extraordinario! Hablan y los oyes con más rapidez que si tuvieras de aplicar los oídos. Te enseñaré mis libros, pero no ahora, más tarde."

Un savi i la seva gran biblioteca, una criada i la seva faldilla blava emmidonada. La rutina, la solitud, el temps i un malson. Intel.lectualisme i incultura, erudició i cobdícia, misogínia i egoisme. Xoc del món exterior i del món interior. Caos de llibres i foc.

Die Blendung és la caiguda en el pou de l'ofuscament i de l'obcecació. Malentès rere malentès, sense concessions, es va negant la comunicació. Demència intel.lectual davant el deliri de l'avarícia. Raó i llenguatge perduts davant la cobejança. Llibres engabiats i gent aïllada.

L'home-llibre, en Kien, no deixa de ser una teia immolada.

No és impossible, encara

De petita només m'agradava l'època blava de Picasso. Aquells personatges miserables, demacrats, sotragats per la fam, el fred i la pobresa. Uns foragitats del món, menjats per la roda ambiental, perduts entre els engranatges socials. El color blau donava tonalitats a l'emoció apagada dels seus rostres, expressava un sentiment amb gran força, i creia, que si escoltava amb atenció, podria sentir aquell plany com una lletania apagada, xiuxiuejada a mitja veu. La Maternitat Vora el Mar, L'àpat frugal, Mare i Fill, Vida...

Al poc temps, un llibret petit, per casualitat, va obrir-se davant meu. Un home em va dur de la mà per l'obra del pintor malagueny. El seu coneixement va acompanyar-me per un recorregut plàstic d'etapes i creació. Unes paraules van donar vida, en forma de text, poema i cançó, als personatges capturats en aquelles pintures.

Un artista per conèixer a un altre artista. Així, vaig descobrir com la guerra i la postguerra tenien formes i colors. Contorns rebregats, sotragats per bombes i mort. Podia sentir els crits i els planys, contra un fet horrible: llevar la vida a un altre ésser. Davant meu, i per primer cop, aquell oli de més de set metres de llarg per més de tres d'alt, va agafar ple sentit. Aquelles figures postcubistes, surrealistes, expressionistes, capturades en blanc i negre, de moviments viscerals horroritzats, van tenir veu i van ser escoltades.

"El plor en la tenebra,

el plany en la tenebra,

la veu en la tenebra

remunten als orígens obscurs de la nostra existència.

Tots som fills de la nit i de la incubació nocturna,

i no sabem, la incertesa de l'alba,

què ens amaga."

Segona Part. Escena IV.

En la foscor, ressonen aquests mots, mentre una Dona és violada per un Minotaure. L'Home colpeja la bèstia i s'emporta la Dona. Com a Frankenstein, una Nena amb flors a la mà davant del monstre borni. La petita li dóna el ram. El cec Minotaure, impotent, surt d'escena agafat a ella. Sirenes anunciant bombes. Avions sobre un arbre sec. Una bombeta elèctrica il.lumina l'escena. Com en les tragèdies gregues, el Recitant i el seu Cor es disposen en l'escenari. "Sang, suor i llàgrimes durant deu anys: d'Etiopia fins a Nagasaki". Una Noia es plany. Llàgrimes de vidre, llengua de punyal! On van les mares de ventre buit? On van els fills morts? On van dolor i vida agafats amb ungles i sang? Tres Màscares de rostres dislocats maleïxen. Maleït l'odi, els botxins i els cretins! Cossos espectrals demanen aigua. Un braç s'alça i cau. Fantasmes que omplen les presons i els camps de concentració. Perdedors engolits per la foscor.


Hauria estat impossible que jo assistís a l'estrena, aquell 19 d'octubre de 1971, a la Cova del Drac de Barcelona, d'aquest HOMENATGE A PICASSO de Josep Palau i Fabre. No és impossible, però, llegir la teva obra de teatre, davant els quadres del pintor. No és impossible, encara, donar-te les gràcies, per fer que una nena mirés amb uns altres ulls a un pintor després de llegir el teu tribut.
Gràcies.

en Sándor Márai

"Si le hubiesen preguntado por qué me aborrecía de una manera que no daba cabida al perdón, seguramente habría enumerado varias razones y acusaciones, con un tono relampagueante; pero ninguna de ellas hubiera podido explicar su odio. Hacía mucho que nos habíamos olvidado de los pretextos. Sólo quedaba la pasión de un sentimiento fogoso y denso que había inundado con un fango toda nuestra relación."

LA HERENCIA DE ESZTER. Ed. Salamandra.

"Pero además... ¿alguien ha dicho o escrito alguna vez la verdad?... También he pensado en esto muchas veces desde que empecé a buscar en mi alma y en los libros. El tiempo iba pasando y la vida se volvía cada vez más confusa a mi alrededor. Los libros y los recuerdos se acumulaban y se volvían cada vez más coherentes. Cada libro contenía una pizca de la verdad, y cada recuerdo me confirmaba que uno reconoce en vano la verdadera naturaleza de las relaciones humanas, y que tampoco se hace más sabio a fuerza de conocimientos."

EL ÚLTIMO ENCUENTRO. Ed. Salamandra.

"Uno vive, sabe algo, sus pensamientos y sus sueños están impregnados de ese conocimiento, piensa continuamente en ello, pero no con palabras sino con imagenes. Luego, un día, lo sabe con certeza. Y entonces ya no puede hacer nada. Como en una partida de ajedrez, cuando ya sólo podemos avanzar hacia la izquierda o la derecha y no hay otra posibilidad. Nos queda sólo una jugada, pero también podemos renunciar a terminar la partida."

DIVORCIO EN BUDA. Ed. Quinteto.

"No aconsegueixo respondre aquesta pregunta. Només puc cloure els ulls i fer memòria. Sí, llavors passa alguna cosa. ¿Un corrent...? ¿Una irradiació...? ¿Un contacte misteriós...? Paraules, tan sols paraules. Però és del tot segur que els éssers humans no expressen sentiments i pensaments únicament amb paraules. Hi ha una altra manera de comunicació, una altra forma de contacte. Avui en diríem: 'ona curta'. En el fons, l'instint no és més que una forma de contacte d'ona curta. No ho sé... No vull enredar a ningú, ni a tu, ni a mi mateix."

LA DONA JUSTA. La Butxaca. Ed. 62.

Sándor Grosschmied de Mára (1900- 1989), en Sándor Márai, escriptor i periodista hongarès. Va decidir escriure en la seva llengua materna, el 1928, i no va deixar de fer-ho fins el 1989, quan es va suïcidar. Aviat va conèixer la fama i el reconeixement, en el seu país. L'ocupació soviètica d'Hongria, el règim comunista i ser titllat "d'autor burgès", van fer decaure el seu èxit. Márai va acabar en l'exili, als EEUU, i va ser prohibit en el seu país. Oblidat en la seva Europa, continuava escrivint. No va ser fins la caiguda del comunisme, i el seu redescobriment, ja en la dècada dels noranta, quan va tornar a ocupar el lloc que li corresponia, dins de la literatura europea del segle XX.
La prosa de Márai té un estil clar i realista. Els desenvolupaments de les seves obres són acurats. En elles hi ha un profund anàlisi de les relacions, dels pensaments i dels sentiments dels seus personatges. En totes elles, novel.les, memòries, teatre i poesia, sobresurt la detallada descripció de la burgesia d'Hongria. Un món burgès que coneixia al detall, en haver nascut i viscut immers en ell. Un món burgès que estava en decadència. Un declivi que va caracteritzar i esbossar a la perfecció.

"Tal vez la única obligación de mi vida y de mi trabajo como escritor sea elaborar el proceso de esa desintegración."

Obres:
Música en Florencia.
A la luz de los candelabros.
L'última trobada.
L'herència d'Eszter.
Divorci a Buda.
L'amant de Bolzano.
Confesiones de un burgués.
La dona justa.
¡Tierra, tierra!
La germana.
L'estranya, novetat que properament publicarà l'Ed. Empúries en català i Ed. Salamandra, en castellà.

Sobre la lectura

Pierre-Auguste Renoir. Dona llegint, 1875.

Marcel Proust.

SOBRE LA LECTURA.

Ed. Quaderns Crema.

En la traducció que va fer de Sesame and Lilies de John Ruskin, en Marcel Proust va afegir un prefaci. Així va néixer SOBRE LA LECTURA. Una introducció amb el record d'infantesa de la màgia de llegir, i una reflexió personal sobre la lectura i els llibres.
Un cop escrit, tenia suficient força i pes com per esdevenir independent de la traducció de Ruskin, convertint-se en un petit assaig sobre la teoria estètica, que després ampliaria i desenvoluparia en A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT.

Proust ens compara la lectura a "una amistat pura i tranquil.la". On no cal estar pendent dels altres. On no cal actuar en previsió del què poden dir o pensar. On el silenci esdevé el mitjà de comunicació entre els pensaments de l'escriptor i els del lector. L'acte de llegir com l'espai, net i clar, que envolta el flux de pensaments, sense traves ni fronteres. Una amistat sincera i alliberadora, que permet fer presents imatges del passat, veus i situacions fictícies, aromes i textures mai conegudes, pauses i silencis fruit d'il.lusions. Una amistat que ens descobreix un món, capaç d'arribar al fons de la nostra pròpia essència. Un món que es desvetlla per nodrir el nostre esperit. Un món que desperta a cada paraula escrita. Un món, però, que no es pot confondre, que no ha d'ocupar completament la nostra ànima, i que no ens torni passius. Perquè la lectura no ens ha de donar les respostes, sinó que ha de desvetllar els desitjos del nostre ésser, davant la bellesa de les paraules.

Segons Proust "cal estimar l'obra en ella mateixa". No perquè algú en parla, sinó per nosaltres mateixos. Un cop hem llegit i assaborit cada fragment, sense adonar-nos o plenament conscients, anirem col.locant cada llibre en el lloc que correspon en les lleixes de la nostra vida.

"... I després, l'última pàgina estava llegida, el llibre s'havia acabat. Calia aturar la correguda esbojarrada dels ulls i de la veu que seguia sense soroll, aturant-se tan sols per reprendre alè, en un sospir profund. Llavors, per tal de donar als tumults desencadenats dins meu des de feia massa estona d'altres moviments per digerir, perquè així es poguessin calmar, m'aixecava, em posava a caminar al costat del llit, amb els ulls clavats encara en algun punt que buscaríem en va per l'habitació o per fora, ja que estava situat a una distància anímica; una d'aquestes distàncies que no es mesuren ni en metres ni en llegües, com les altres, i que de cap manera no s'hi pot confondre si es miren els ulls 'distants' dels qui pensen 'en una altra cosa'. Llavors, ¿què?, aquell llibre, ¿només era això? Aquells éssers a qui havíem donat més atenció i més tendresa que a la gent viva, no gossant confessar sempre fins a quin punt ens els estimàvem, i fins i tot quan els pares ens trobaven llegint i semblava que somriguessin de la nostra emoció, tancant el llibre amb una indiferència simulada o un avorriment fictici; aquelles persones que ens havien fet panteixar i sanglotar, ja no les tornaríem a veure, ja no en sabríem res més..."

Les aigües estretes. La migdiada al Flandes holandès

Julien Gracq.

AIGÜES ESTRETES.

LA MIGDIADA AL FLANDES HOLANDÈS.

Ed. Quaderns Crema.

"Res més que aquest rebrec d'herba fresca sota el palmell de la mà, el centelleig en el cel de les fulles de trèmol que sembla accentuar la immobilitat, i en aquest medi on totes les passions s'anul.len i equilibren, un ludió solt que flota fins la nàusea entre l'herba i els núvols. Aquest moment, en aquest indret exigu de la terra, enclou en nosaltres la seva totalitat i la seva suficiència -no existeix ja cap altre lloc, on mai hi hagi hagut cap altre lloc-, tota cosa està en comunicació perfecta dins el permeable; ens sentim allà, en els llindars atraients de l'absorció, una gota entre les gotes, espremuda, un moment abans de retornar-hi, de l'esponja tova de la terra."

LA MIGDIADA AL FLANDES HOLANDÈS.

Aigües de riu i de dic. Vegetació de ribera i de prada. Contemplació de l'entorn evocant records. Barreja de paisatge, música, pintura i literatura. Ensonyació, arran de terra, amb el batec de fons de l'existència i del temps.


L'aigua en el seu curs dibuixa corbes sinuoses de ribes suaus i abruptes. El viatge de la ment també soscava, evoluciona i s'inscriu en les imatges i en les associacions. Un so d'aigua pot fer-nos recordar aquella melodia que acompanyava una lectura i il.lustrava un quadre. En el moment plàcid l'existència es fa clara: el temps passa i nosaltres estem de pas.

Llargues patilles i olor a mar

Corrien per casa aquells llibres de clàssics juvenils de la col.lecció "Historias Selección" de l'editorial Bruguera. Era petita i mirava les il.lustracions en blanc i negre, per, més tard, acabar llegint la novel.la. Va ser el principi. Bruguera, La Magrana, la Galera, van fer que de la mà de Salgari, Defoe, Verne, Stevenson, Fenimore Cooper, Dumas: conegués llocs exòtics de mars i jungles, busqués tresors o entrés a l'interior de la terra, lluités amb el darrer representant d'una raça, o dibuixés cops d'espasa en honor a una reina. Després, no va ser una ruptura, sinó una separació lenta, fins trobar-me davant d'un mariner, de rostre jove i curtit, de llargues patilles, expressió serena i misteriosa, amb olor a mar i aventures: en Corto Maltese.

L'italià Hugo Pratt (1927- 1995) va crear aquest personatge i va sortir publicat per primer cop, el 1967, en la revista Sgt. Kirk. La bona acollida, després de diversos fracassos, el va sorprendre: acabava de néixer el seu gran èxit. En ell, barrejava la fascinació de Pratt per la gran aventura de l'ésser humà i la solitud que podia comportar una vida de viatges i situacions, amb l'admiració per l'obra de Conrad, Fenimore Cooper, Melville, London, Caniff i Eisner. El resultat van ser uns dibuixos i uns guions que van crear escola, i que han influit molt més del que ell hauria pensat.

"Corto Maltese ve los problemas desde su condición de aventurero. Antes que nada es un individuo y vive en consecuencia dentro de una cierta ética... que es la suya, no es la mía."

Un traç sobri que juga amb la llum i el contrast. Grans espais en blanc i suggerents negres, donen forma a l'aventura. Un equilibri delicat, entre silueta, horitzó i enquadrament, marcat per un traç de ploma acurat. Uns guions atractius, amb silencis clars-obscurs, que donen forma a la combinació de relat mariner i bèl.lic, a l'acció, a la sorpresa i a la reflexió.

Hugo Pratt.

CORTO MALTÉS.

COFRE 1. COFRE 2. COFRE 3.

Norma Editorial.

En Corto Maltese va nèixer a la Valetta, a Malta, el 1887, fill d'un mariner britànic i una gitana sevillana. Aquest mariner, aventurer, romàntic, anarquista, llibertari, cosmopolita, amb una ètica personal i ombrívola, és un home comú, un antiheroi solitari, un contrastat heroi. Passeja pels principals esdeveniments del segle XX, trobant-se amb personatges històrics i imaginaris, en situacions on la realitat i la fantasia es confonen.

Al llarg dels tres cofres, en les 29 aventures en blanc i negre del Corto, les pàgines ens relataran trobades inquietants amb: guerrers-lleopard, savis, adivinadores del futur, lladres i soldats, en Herman Hess o en Jack London o en Freud, i coneixerem a Rasputin, a Pandora i el seu germà Tarao. Lluitarem amb els independentistes irlandesos, els revolucionaris russos soviètics i els republicans de la Guerra Civil. Allí, Corto desapareix, en morir el seu creador abans d'escriure el seu capítol final.

"-Pero vamos a ver, es que ese Corto nunca se ha enamorado?

-Corto, probablemente esté enamorado de la idea de estar enamorado."

La Casa Dorada de Samarkanda.

Col.laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda: La Plaça del Diamant

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

39. Quan son pare va tornar, tot començà a anar millor; però duia alguna cosa al fons de la mirada que li amargava tot intent de riure. Quan va morir el primer dels jóvens que van venir a buscar-lo, sense immutar-se, va dir: "l’un". Vint anys després, en rebre la notícia de la mort del segon, va dir: "l’altre".

... Una mica fora del món, una mica diferent a tot...

... Els carrers són font d’inspiració, com ho són les expressions o les mirades dels qui creues, com ho és un paisatge o una imatge que contemples, com ho són unes paraules o una melodia que escoltes. Malgrat el temps, els canvis, les diferències, encara pots trobar engrunes d’allò que un dia vas capturar. Et trobaràs aquells ulls tan tristos que es fan estimar, de la noia que duia una ombra al ventre, i ressonaran en el teu cap preguntes de dones honrades, d’intents de fugida, d’homes sols i de crims. Quedaràs parada davant la imatge de la noia que vol escapar-se d’un pla, mentre uns coloms s’eleven, i pensaràs en ella, dalt del terrat encoratjant un vol vertical cap al cel. La ploma que caurà, et farà pensar en àngels, i en voldràs comprar per guardar un record. Les rambles tornaran duent l’aroma de camèlies i d’aigua salada. Tancaràs els ulls, i veuràs un mar amb un jardí a la vora. La seva superficie llisa et recordarà un mirall, i es dibuixarà un jardí de jardins. Estiraràs la mà, per tocar amb la punta dels dits els somnis que s’amaguen darrera, i s’esmicolarà, fent que ombres fosques et facin veure el refugi recuperat, i pensaràs en la guerra, sacsejant el cap, quanta, quanta, massa guerra i massa mort. Un regust que s’omplirà de guaites i vigilants entre esclats de primavera, i pensaràs en l’anada a París i pintar. Pinzellades disperses sota grans unitats desvetllaran a cops de lluna, les tonalitats vermelles d’aquella camisa de la noia a la finestra. Els records et transformaran en peix, i sortiràs del foc en forma de salamandra, per poder tocar plomes que semblen de seda, i voldràs viatjar pels pobles, parlant amb les seves gents i descobrint noves flors estranyes i màgiques, d’olors amargues i dolces. Llavors, baixaràs per aquell torrent ple de magnòlies, i en veure una senyora aturada davant el maniquí d’un aparador, sabràs que ella pensa en el seu amor. De la llum a l’ombra, amb coses a mig dir, recordaràs il.lusions i desenganys, amors i desamors, emocions i sentiments, màgies i plors, que han omplert i han crescut de les teves paraules en el teu jardí: una mica fora del món, una mica diferent a tot...

-digue'm ariadna, 2 de febrer del 2008-

"Uns ulls de color indefinit on s'havia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent a tot."

Mercè Rodoreda.

En aquest any d'homenatge, a partir de la proposta del Jesús M. Tibau, ella serà la protagonista del 42è joc literari.

"El somrís a mig fer -que de vegades esclata en una sonora rialla, com un ocell de primavera-, l'aire nostàlgic, els ulls que traslluen una profunda i aferrada tristor, em fan pensar que la Mercè Rodoreda té un excessiu zel per amagar la seva presència davant del món."

Montserrat Roig.